La idea es explicar una mica on vivien previament los antepassats, alguns d'ells encara en vida, i com degut a les comoditats que oferia l'aparició de bens com aigua potable i llum, s'hi van haver de trasladar. Població coneguda per "Lo Sorral".

L'Arrabal
En aquesta zona existien dos nuclis, un d'ells era conegut popularment per l'Arrabal, un conjunt de barraques situades a un costat i l'altre de la carretera que comunicava les finques existents i la platja d'Els Eucaliptus amb el nucli d'Amposta. Delimitaven aquesta petita població dos de les masies més conegudes d'aquella zona pel que fa a terrenys d'arròs que tenien en propietat: lo mas de Pascualo i lo mas de Figueres, això no vol dir que fòra d'aquelles fites no hi haguèssen més barraques, apartades de les concentracions rurals, pertanyents a petits propietaris (los Potancats, los Guindonets o los Petaborni) que tenien els seus quadros d'arròs.

Lo Sorral
Un altre dels nuclis urbans que formaven la partida d'Els Eucaliptus era la zona de Lo Sorral que, com ve a indicar una mica el seu nom, estava situat en una zona més propera a la platja d'Els Eucaliptus, concretament en la carretera anomenada Carretera dels Baladres, que vorejava la costa. Una de les barraques que hi havia llavors encara es conserva en bon estat i la utilitzen els seus propietaris per estiuejar i per guardar les eines per pescar, és la barraca dels Valeros.

Els habitants
Quan arribava el temps de fer los treballs als camps, sembrar, plantar, virbar o segar, la població augmentava a l'ordre d'un miler d'habitants, els uns procedents de la part del secà de la mateixa comarca del Montsià  com ara Masdenverge, Santa Bàrbara i La Sénia, però alguns altres venien de molt més lluny, com és el càs de gent procedent de la província de Castelló: Vinarós, Rossell, etc. El fet que aquesta activitat rural no  es donés fins als nostres dies i mantenir així les xifres nombrades va venir donat per l'aparició de maquinària agrícola que facilitava les tasques requerides per la producció de l'arròs.

Els que van decidir quedar-se als Muntells van anar edificant cases de manera progressiva a lo que ara és el poble i ho van fer a partir de quan van aparéixer noves comoditats com és el corrent elèctric (instal.lat per primer cop al febrer de 1950 ; l'aigua potable data de fa uns vint-i-cinc anys).

La gent
Eren 'temps de gana' ( com diuen la gent gran ) generalitzats a nivell nacional ( acabaven de surtir d'una guerra civil ) i l'estat potenciava el cultiu de l'arròs, donant prioritats a l'hora de conseguir adobs a aquella gent que podia demostrar que tenia arrossars, la qual cosa era objecte de la picaresca que també existia en aquella zona, donant lloc així a una sucosa font d'ingresos clandestina, coneguda per l'extraperlo, que per altra part constituïa un servei més a les persones que tenien terra de secà.

Encara que és un moviment econòmic que existeix o ha existit en totes les cultures, existia també la moneda de canvi mundialment coneguda que es l'intercanvi o 'trueque', fet que determinava que les famílies estiguèssin més recolzades les unes a les altres, degut al contacte continuat pel requeriment d'uns bens que una familia no podia obtenir per ella mateixa.

Els serveis
Entenent per serveis els que havien de rebre d'altres pobles o que no podien obtenir per ells mateixos, els arrabaleros i sorralencs havien de esperar rebre productes primaris com ara el pà, el peix o la llenya.

Una amplia dedicació a l'extraperlo per part de la Deda (Amposta) permitia als muntellers disposar de més pà del que les restriccions de raccionament per part de l'estat imposaven. Altres proveïdors de pà eren Agapito i Paco Alonso (Amposta) que tenien una botigueta al mas de Figueres, en exclusiva per a la gent que ja habitava als Muntells venia de Sant Jaume lo tio Amadeo (pare de l'actual panader de Muntells).Per tal de paliar el problema dels racionaments, molta gent es va espavilar a fer-se els seus propis forns amb fang i canyes i a condicionar alguns terrenys aplanant les tores ( montículs d'arena ) per cultivar blat (tenim constància, per exemple, d'uns terrenys coneguts actualment com la finca de Valentí Monfort on, en el seu temps, s'hi va produïr blat).

El peix procedent dels pescadors que faenaven per Les Salines el podien conseguir quan les seves dones passaven porta per porta a vendre'l aprofitant que passaven per allà para tornar cap a Amposta, o bé podien comprar-li a Toni lo Requeco, un habitant de l'Arrabal que es dedicava casi íntegrament a la pesca. Lo que ja era més complicat era comprar el peix que havien pescat a La Ràpita, de mans de Claudio lo Carretillero, ja que s'havien de desplaçar fins l'entrador del poble a una paradeta que es montava a l'era de Batiste.

Altres materies primeres que havien de conseguir com l'oli, garrofes, olives, llenya per fer-se el pà o escalfar-se durant l'hivern i altres productes que només es podien aconseguir en conreus de secà l'intercanviaven per boba, utilitzada per fer cistells, per a la construcció de vivendes o culs de cadires, palla, molt valorada per a fer adobs o inclús fems fets dels mateixos animals (corders, vaques) que criaven les famílies.

La cultura popular
Com a documentació referencial en quan a versos que circulaven sobre activitats de l'Arrabal hem pogut aconseguir una poesia feta per Juan Mascarell Polo (lo tio Joanet), on queda reflectit un tema quotidià com era comprar una mica de peix per a casa.